Ca L'Estrada.
Època Medieval.
Vers l'edat mitjana.
Mola de molí rotatori.
Des del segle III dC s’observa una ruralització de la societat que queda palesa en el procés d’abandonament de les ciutats a favor de les propietats rurals.
Al segle V dC arriben a la península ibèrica els visigots, d’origen germànic, que mantindran el seu control fins el segle VIII dC, moment en què es produeix la conquesta musulmana del territori català.
Amb aquest fet històric s’inicia l’Edat Mitjana. En menys d’un segle aquesta invasió va ser rebutjada per l’Imperi Carolingi, que va iniciar una sèrie de reconquestes i va reorganitzar els territoris en comtats, formant així la Marca Hispànica, posteriorment coneguda com Catalunya la Vella, erigint-se el comte de Barcelona en la màxima autoritat en el territori.
Els comtes es van mantenir fidels al rei franc fins al segle X dC quan, per la conjuntura històrica, els comtats catalans s’independitzaren.
Aquest seguit de transformacions culminaran en la societat feudal al segle XI dC, fet que suposarà la pèrdua del poder comtal en favor dels senyors feudals, i la reducció de llibertats per als pagesos.
Camps, horts i cabanes.
A partir del segle VI dC la ruralització es fa patent en la manera de viure.
La construcció en pedra es redueix i es tendeix a reaprofitar materials constructius d’antics edificis i a fer construccions amb terra i materials vegetals.
A Ca l’Estrada s’han documentat cinc d’aquestes cabanes, dues d’elles reaprofitant un mur de l’antiga vil·la romana.
Estaven construïdes mitjançant un rebaix quadrat o circular al sòl, que podia tenir un sòcol de pedra. La resta de l’estructura es bastia amb materials propers, com ara troncs, que es clavaven dins forats per aguantar-los drets, branques i fullaraca per formar la coberta.
Finalment se li posava una capa de fang pastat amb restes vegetals per tal que la cabana fos impermeable.
Les petites comunitats d’aquesta contrada es dedicaven al conreu de cereals, però també tenia gran importància l’horta, on es conreaven hortalisses i llegums.
Complementaven la seva alimentació amb els productes que obtenien dels animals domèstics com la cabra, l’ovella, la vaca i en menor mesura el porc, dels animals de corral com les gallines i de la recol·lecció de fruits del bosc.
Després de la collita, el cereal que no era per al consum immediat es guardava dins sitges excavades al sòl, que es tapaven amb grans lloses per protegir-les.
A l’interior d’aquestes fosses, el producte es mantenia fresc i sec durant molt de temps, fins que la comunitat necessitava recuperar-lo per alimentar-se o com a llavors per fer possible una nova collita.
Eines per al camp i olles per al foc.
Olla.
El comerç a gran escala perdura durant el segle VII dC, com podem constatar mitjançant ceràmiques procedents d’Àfrica –També documentades al jaciment de Ca l’Estrada–. A partir del segle VIII dC decaigué el comerç i les comunitats rurals queden més aïllades i es tornen en gran mesura autosuficients.
La manca de demanda de productes fa que molts oficis especialitzats es perdin, però aquells que estan estretament vinculats a l’agricultura encara perduren.
És el cas dels ferrers, que fabricaven les eines indispensables per al treball del camp, com destrals i aixades, i les reparaven quan era necessari. Les restes d’escòries de ferro són freqüents al jaciment de Ca l’Estrada, fet que sembla palesar aquest tipus d’activitat.
Els atuells ceràmics també es devien produir dins de la comunitat. Es tracta sobretot de recipients per cobrir necessitats bàsiques, com la cuina i l’emmagatzematge, i acostumen a ser força toscos, donat que així tenen una major resistència al foc, i amb poques decoracions.
Tanmateix, el comerç a petita escala entre les viles probablement subsistí.
Les transaccions comercials en gran mesura es devien realitzar mitjançant el sistema del bescanvi, com a mínim fins a l’aparició dels primers mercats al segle XII dC.
D’aquesta manera les comunitats obtenien allò que necessitaven amb el comerç dels petits excedents agrícoles.
Canovelles, una vil·la mil·lenaria.
Document del 1008 on s'esmenta per primer cop Canovelles.
El jaciment arqueològic de Ca l’Estrada palesa l’antiguitat del poblament al terme municipal de Canovelles, que probablement va triar aquest indret gràcies a la seva situació privilegiada, per l’existència del Torrent de Can Fangues, que proporcionava aigua i per les grans extensions de camps fèrtils.
Si bé durant la prehistòria es tractarà d’una ocupació intermitent, ja en època romano-republicana s’ocuparà el territori de manera estable.
La troballa puntual, a la part alta de l’antic nucli de Canovelles, de la làpida romana amb inscripció del segle II dC, reaprofitada a la paret de l’església de Sant Fèlix, fa pensar que amb el temps, en l’etapa romano-imperial, l’assentament es traslladà a la zona més preeminent del turó.
Des de llavors, la població ha ocupat l’indret de manera continuada, destacant la construcció de l’església de Sant Fèlix al segle X dC i el primer document escrit que fa menció al terme de Canovelles el 1008 dC.
El creixement del nucli al voltant d’aquest edifici religiós serà continu fins als nostres dies.
Pujar